Pressupostos Participatius de Porto Alegre

thm07cc023Segons una notícia apareguda a la Vanguardia aquest 2016, Espanya és el país de la OCDE en el qual ha crescut més la desigualtat des de l’inici de la crisi. Per poder superar la precària situació en la qual quasi un terç de la nostra població es troba sota en el llindar de la pobresa, és fonamental dur a terme polítiques socials alternatives a les quals ens han portat fins aquesta dramàtica situació, i poder revertir la desigualtat existent i transformar l’exclusió en inclusió.

La societat en la qual ens trobem, està demanant a crits un gir dialògic que lideri els processos tan importants com són les decisions polítiques, legals, familiars o educatives. Actualment, quasi totes les relacions de poder giren al voltant d’una estructura vertical molt jerarquitzada on no hi ha un diàleg igualitari entre aquells agents socials que interactuen entre si. Aquesta falta de comunicació democràtica i igualitària, provoca moltes desavinences entre la ciutadania i genera confrontació per part de la minoria no escoltada, que pot derivar fàcilment en conflictes i exclusió social.

Per poder revertir aquesta situació, cada cop és més necessari un gir dialògic que fonamenti dins les polítiques socials, una nova manera de presentar-se i relacionar-se i amb la ciutadania, una metodologia més horitzontal on es doni veu a totes les persones i l’opinió d’aquestes sigui valorada i escoltada, ja que la ciutadania que és la gran protagonista de la realitat i té molt a dir.

Un clar exemple de participació ciutadana en administracions públiques, són els Pressupostos Participatius (PP) de la ciutat de Porto Alegre, Brasil. Segons un dels propulsors, Ubiratan de Souza, aquesta gestió urbana és un procés de democràcia directa on el poble pot discutir i decidir sobre els pressupostos i polítiques públiques, de tal manera que la ciutadania també decideix les prioritats de les despeses i controla la gestió del govern. A través d’aquesta proposta participativa la ciutadania es converteix en un agent social protagonista en la gestió urbana de la seva ciutat. Gràcies al gir dialògic que ha dut a terme Porto Alegre, els recursos públics de la ciutat responen totalment a les necessitats i demandes dels ciutadans, ja que se’ls ha donat l’oportunitat d’expressar la seva opinió.

ff

Per concloure el paradigma personal que he creat del concepte de PARTICIPACIÓ, trobo que és necessari que no siguin només uns pocs polítics qui s’encarreguin de gestionar els recursos públics de tota la ciutadania, ja que no tenen una perspectiva tan heterogènia com la que podria tenir gran part dels ciutadans. Valoro molt positivament que les demandes de l’agent social menys poderós (ciutadania) tinguin poder sobre les decisions polítiques que els afecten directament. És molt important permetre que les minories expressin les seves demandes, punts de vista i opinions, ja que aquest pensament divergent és la clau per entendre les realitats socials que ens envolten, i com a conseqüència d’això, trobar eines per disminuir les desigualtats socials.

ii

A continuació adjunto el document sencer que vaig rebre a l’assignatura de Polítiques socials sobre els Pressupostos Participatius de Porto Alegre, amb l’objectiu de compartir-ho amb els possibles lectors d’aquest blog, i tinguin l’oportunitat de conèixer millor un dels processos participatius pioners a escala estatal al voltant de la gestió publica.

Pressupostos Participatius de Porto Alegre

 

 

Anuncios

Menjadors socials

thsm6ykz65

El treball en grup que he dut a terme en aquesta assignatura ha girat al voltant de la temàtica dels menjadors socials i tot el que l’envolta. A través de la recerca i la investigació, hem analitzat les funcions que realitzen i com ho porten a terme, també ens hem fixat en les diferents experiències que s’han aplicat a altres llocs de Barcelona i han portat un punt de vista diferent a l’hora de portar a terme nous projectes. A continuació comparteixo la meva reflexió personal sobretot el que m’ha suscitat l’experiència de elaborar aquest treball.

Estigmatització, aquella paraula amb la qual abans de fer aquest treball etiquetàvem la funció dels menjadors socials i la gent que hi acudia, resulta que per mi aquest concepte a desaparegut en relació als denominats Centres de Serveis. Després de conèixer la realitat que viu el centre Canpedró, i coincidint amb el que diu la meva companya Judit Torres, puc assegurar que la famosa estigmatització que tant ens agrada utilitzar als estudiants d’Educació Social, no és més que una creença que porta a cadascú de nosaltres a rebutjar, evitar o témer a certes persones o col·lectius. Per tant, l’estigmatització no és un fet que sorgeixi a causa de la funció que exerceix un menjador social i la seva visibilització de la pobresa, sinó que som tots nosaltres, la gent que passa pel carrer o tots aquells que no coneixen veritablement què és un centre de serveis, els qui hem creat la paraula estigmatitzar, i les conseqüències que aquest concepte arrossega.

Arran d’aquesta petita reflexió, em pregunto per què jo des d’un principi etiquetava als menjadors socials com a institucions que visibilitzaven la pobresa dels ciutadans, i no com una eina social integradora i acollidora. Doncs la resposta l’he trobat ràpidament, i és que considero que la gran quantitat de prejudicis i estereotips que alimenten a l’estigmatització de les persones provenen de la desconeixença, la ignorància i la falta d’empatia per part de la societat. Per això, reconec que jo he sigut el primer a etiquetar aquestes institucions i a tots els usuaris dels serveis que ofereix el Centre Canpedró. A través de la desconeixença del concepte de menjador social, el meu cap havia creat un estima institucional envers aquests centres, i qüestionava l’efectivitat de les funcions que exercien envers totes aquelles persones en situacions precàries. Gràcies a aquest treball, a part de conèixer realment que és un menjador social i el seu funcionament, he après una lliçó molt important, i és que mai haig de posar etiquetes a les coses quan realment no conec la realitat que m’envolta.

Per concloure la meva reflexió personal em pregunto, com a futur educador social que serè, com ho faré per eradicar o mitigar l’estigmatització de la societat envers altres individus o col·lectius, quan jo sóc el primer que ho fa?

thg2bpwhe3

Jornada d’exposicions: Micromasclisme

Luis Bonino va ser el pinoer en utilitzar el terme “micro” en la paraula masclisme, terme del qual ha seguit treballant i investigant en Ruben Sanchez, una de les persones que va venir a ver una xerrada a la nostra universitat sobre el concepte de micromasclisme.

Segons el creador d’aquest concepte, el micomasclisme són actituds de dominació “suau” o de “baixíssima intensitat”, formes i maneres d’abús i imposició en la vida quotidiana de les dones, molt difícils de detectar a simple vista.

Els companys de classe han fet una repassada sobre aquest concepte i s’han endinsat una mica més per tal que puguem conèixer de manera més profunda aquest concepte, i quins reptes suposa per l’educació social. Ha través de la següent imatge, han compatit amb nosaltres molts dels components amagats que formen part de la naturalesa del micromasclisme.

45298e8acf247a87ee158cb7df8e64ba

I per acabar, anotaré els reptes més destacats que té l’educació social per mitigar aquest estigma i fer de la nostra societat un entorn més igualitari i respectuós.

Reptes per l’educació social

  • Coeducació
  • Formació per adults
  • Participació social per trencar rols: com per exemple, les reivindicacions feministes
  • Promoció de l’esport femení
  • Tenir cura del llenguatge
  • Trencar amb aquells contes populars que contenen multitud de connotacions masclistes, com per exemple els contes de Disney (fàbrica d’estereotips)
  • Promoure la igualtat de gènere i la igualtat sexual

Jornada d’exposicions: Homofòbia

Els últims dies de classe de l’assignatura, els hem dedicat a exposar els treballs grupals que hem anat elaborant durant tot el quatrimestre. A continuació, faré un petit escrit de cada treball per així poder compartir amb tothom tots els elements que més m’han cridat l’atenció d’aquestes temàtiques tan interessants de les quals han parlat els meus companys.

Homofòbia

El terme homofòbia fa referència a l’aversió obsessiva contra homes o dones homosexuals, encara que generalment també s’inclou a les altres persones que integren a la diversitat sexual, com és el cas de les persones bisexuals o transsexuals, i les que mantenen actituds o hàbits comunament associats a l’altre sexe, com els metrosexuals i els homes amb posats femenins o les dones amb posats varonils.

wikipedia

Entorn aquesta temàtica, els companys que han elaborat el treball no han trigat a dir que aquest que la superació d’aquest estigma és una de les tasques de l’educació social.

Han destacat també la gran quantitat de prejudicis i estereotips que encara arrosseguem d’aquelles èpoques en la qual la diversitat sexual era perseguida socialment i jurídicament fins a extrems actualment inimaginables.

Vam visionar un vídeo on es preguntava a la gent del carrer si creien que era fàcil avui en dia acceptar la seva homosexualitat, i gairebé tots vas dir que sí. És veritat que en els últims anys aquest col·lectiu històricament desfavorit i perseguit, ha fet un pas de gegant quant a reivindicar que es respecti la tendència sexual de cadascú, i la mentalitat de la societat també ha anat evolucionant amb el pas del temps.

Però considero que encara queda molta feina per fer, ja que el nostre país encara carrega la pesada motxilla que “El Generalíssimo” ens va deixar, i que algunes de les generacions que van viure aquella època negra no conceben la idea que cadascú és lliure de gaudir del sexe de la manera que vulgui i amb qui vulgui.

Per acabar m’agradaria compartir una de les coses que més em va cridar l’atenció d’aquesta temàtica. Hi és que existeixen unes colònies, anomenades Oasis,  per aquells joves que estiguin en un procés de qüestionament i recerca de la seva sexualitat o gènere.

Les colònies estan adreçades a joves d’entre 13 i 17 anys de tot Catalunya que s’identifiquin com a gais, lesbianes, bisexuals, trans o que estiguin en un procés de qüestionament i recerca de la seva sexualitat o gènere.

Oasis Blog

 

 

 

Jornada d’exposicions: Teatre Social

augusto_boal_nyc5

El dia que els meus companys de classe van escollir treballar entorn el teatre social, em vaig preguntar com s’ho farien per relacionar el teatre amb l’educació social, i com aquesta pot ser una eina educativa. Però gràcies al seu treball i al vídeo que vam visionar a classe vaig entendre perfectament quina funció pot tenir el teatre a l’hora de sensibilitzar a la societat entorn de certs estereotips o prejudicis que es tenen d’alguns col·lectius.

El teatre social és un gènere de les arts escèniques que utilitza tècniques teatrals per a la visibilització, reflexió i resolució de conflictes socials. També es fa servir per a ajudar a buscar solucions en conflictes interpersonals i amb col·lectius en risc d’exclusió. Una de les seves característiques és que es tracta d’un teatre interactiu que compta amb la participació física i psíquica per part del públic.

Viquipèdia

Després de veure el vídeo, l’exposició dels companys i la informació que he trobat per la xarxa, puc trobar perfectament la interconnexió existent que hi ha entre un art escènic tan potent com és el teatre i la funció educadora que aquest exerceix sobre totes les persones presents que segueixen l’obra.

A partir d’aquest nou coneixement que m’han brindat els meus companys, puc defendre perfectament que el teatre social és una eina reivindicativa que s’encarrega de visibilitzar i fer reflexionar sobre alguns conflictes socials es posen en escena, a través de l’art de la interpretació. Trobo molt potent la metodologia emprada, ja que utilitzar la tècnica de fer partícip al públic i fer-lo sortir a escena és un incentiu més per aconseguir el grau d’empatia necessària per sensibilitzar als assistents.

Jornada d’exposicions: Ciberbulling

ciberbullying

Aquesta temàtica ja m’era coneguda, ja que en el meu pas per la UOC vaig fer un treball sobre el “grooming“, una problemàtica tan moderna en la nostra societat com la del ciberbulling, però tot i això he aprés coses noves i interessants i com la nostra professió hi pot intervenir. A continuació faré cinc cèntims del que vaig recollir de l’exposició dels meus companys.

Què és?

El ciberbullying és l’ús dels mitjans telemàtics (Internet, telefonia mòbil i videojocs online, tecnologies interactives en general) per exercir l’assetjament psicològic entre iguals. Aquest assetjament consisteix en amenaçar, humillar, fer xantatge, insultar o trastornar psicològicament a l’altra persona a través de les TIC.

Quin perfin té l’abusador?

  • Assumeix el rol de líder
  • Baix autocontrol
  • Absència d’empatia
  • Impulsiu
  • Personalitat irritable i agressiu
  • Poques habilitats socials
  • Dominant

Reptes per a l’educació social

  • Més implicació dels professionals de treballen aprop de les víctimes
  • Més formació enlloc aquesta temàtica, tant a pares com a professnals de l’educació
  • Tenir més en compte l’entorn de la víctima
  • Conscienciar la població de la impotència d’aquesta problemática
  • Treballar en escoles a les escoles i instituts aquesta problemàtica, per tal de visibilitzar el problema, denunciar-lo i treballar-lo de la manera més adequada.

El mètode KIVA

El Programa Kiva es basa sobretot en el canvi d’actituds i actuació dels “bystanders” (els alumnes que no són ni víctimes ni assetjadors) que recolzen a la víctima, en lloc de fomentar l’assetjament. Consisteix a prevenir i enfrontar l’assetjament (bullying) en els col·legis, a partir del canvi d’actituds i d’actuació dels alumnes per a la convivència respectuosa.

Per tant, aquest mètode consisteix en no centrar-se en la dialèctica de la confrontació entre víctima i assetjador (ni tractar a la víctima perquè sigui més extravertida ni intentar canviar a l’assetjador perquè desenvolupi empatia) sinó que es basa en l’actuació sobre els alumnes testimonis que riuen de tal situació.

Aquesta iniciativa finlandesa ha tingut molt d’èxit, ja que amb aquest mètode van aconseguir reduir l’assetjament escolar un 40%

 

Jornada d’exposicions: L’autisme

th

Sota l’eslògan d’absència i presència, unes companyes van fer un treball molt potent sobre l’autisme, ja que totes elles tenen algun parent familiar que pateix aquesta patologia. A través de diferents entrevistes i enquestes van intentar donar resposta a les tres preguntes següents:

  • Què pensen els educadors/es socials dels autistes?
  • Què en pensa la societat?
  • Com és en realitat?

Per aquelles persones que no coneguin que significa el trastorn de l’espectre autista (TEA), és un trastorn neurobiològic del desenvolupament, que ja es manifesta durant els tres primers anys de vida i que perdurarà al llarg de tot el cicle vital.

Els símptomes fonamentals de l’autisme són dos:
– Deficiències persistents en la comunicació i en interacció socials.
– Patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats.

Aquests símptomes apareixen des de ben petits, i això pot provocar que els infants que pateixen aquesta patologia siguin marginats i assetjats pels seus companys de classe, ja que en la gran majoria de casos no tenen les habilitats socials necessàries per pal·liar aquesta situació. Una cosa que ja sabia sobre aquest tema és que algunes persones autistes són extremadament intel·ligents tot i tenir greus dificultats a l’hora de comunicar-se, i em va semblar interessant que no existeix un patró predeterminat del perfil d’autista, ja que les companyes van afirma que cada individu que pateix aquest trastorn és un món diferent.

Malauradament aquesta patologia no té cura però les protagonistes de l’exposició van nomenar diferents eines per poder millorar la conducta.

  • Controlar la dieta
  • Medicaments
  • Teràpies: millor opció segons les components del grup

El paper de l’educador social dins d’aquesta problemàtica es pot traduir en dur a terme xerrades a diferents espais i institucions com escoles i instituts per tal de visibilitzar aquesta patologia i emfatitzar amb els qui la pateixen, per tal d’ajudar-los a integrar-se en la societat.

 

thk10n7m8u